Dias de ceniza

Som al mateix llit i ja és tard. De sobte, obro els ulls com si no fes cinc hores que dormim i tota l'habitació és d'una negror densa i abstracta. Em giro de cara a tu, dorms tranquil. La teva respiració és pausada i suau. Tot tu sembles tan delicat que em fa por tocar-te i que bocins de tu rodin per terra. Et miro, els meus ulls s'han acostumat a la foscor i puc veure les teves faccions tan relaxades que sembla que somriguis. Tens una mà sobre el coixí, l'agafo. És calenta i acollidora. L'acaricio i m'adono de que ets real, de que quan al matí obri els ulls hi continuaràs estant. En aquella fracció de segon hagués aturat el temps per seguir dormint abraçada a tu, on sembla que tot és una mica millor. Però quan la claror dels primers raigs de sol entren per la finestra la teva veu càlida em desperta. Em llevo, esperant la nit per tornar entre els teus braços i mirar-te, com en un somni, meravellada.

(coses com aquestes són les que mai has sentit, però les que recordo mil·límetrant els moments.)