lunes, 1 de junio de 2009

papá.


Les converses amb aquest home son una de les coses que més m'omplen des que era petita. Sempre sap que ha de dir quan jo ja no sé que dir-me, perquè, de fet, em coneix més ell que jo mateixa. M'ha format i m'està formant com a persona tan bé com sap, i em sembla que s'en sent orgullós. El meu pare. És un home divertit, reservat, segons ell perquè es de ses illes, molt intel·ligent i pacient. És un home peculiar, molt valent i perspicaç. Riu molt fort i desprès tus, i quan tus jo li dic -paaaapa!-, i li pico a la esquena. Des de sempre. També li dic avegades, no masses perquè segons ell sóc un capçigrany de setze anys, que si li puc fer una pregunta. Llavors ell m'escolta i li parlo de tots els meus problemes, de les solucions que no trobo i li demano ajuda. Me la dóna, tota l'ajuda del mon. Una ajuda única que només em pot donar el meu pare.
Sempre ha sigut un idealista, corría dabant els grisos demanant llibertat i admistia. Feia fotos de les manifestacions per a un diari il·legal i m'omple d'anècdotes fascinants. Ara segons paraules textuals d'ell és: Un anarquista convençut! ni déu ni pàtria ni rei! Llavors em mira i riu, jo li torno el somriure i així ens entenem tots dos.
Sempre s'hi fixa en els petits detalls de les coses, de la gent sobretot. Analitza les coses i n'extreu les conclusions, pero s'he las guarda per a ell, potser perquè és la seva feina. Avegades me les explica, i m'ajuda amb aquestes petites coses a adonar-me de coses que jo habia passat totalment per alt. D'altres vegades em mira a mi, i jo li dic -Que mires? i em respon -A tu. I jo somric. No m'agrada tractar-lo malament, ell mai ho fa. Gairabé mai m'escridassa i quan ho fa és perquè te massa raó. No critica mai ningú per la seva manera de vestir, tot o veu bé. Quan anem en cotxe tots dos cantem les cançons de los cuarenta principales, ell se les inventa i sempre em diu que me les sé totes. Fa la seva versió de; Ereees tooonto lalala-la-la vivo! i ara sempre que l'escolto em recorda a ell. Sempre te les mans calentes i crec que mai l'he vist passar fred. Em sembla que només l'he vist un parell de vegades amb corbata des de que existeixo.
Quan era petita i em venia a dir bona nit sempre em feia un petó a l'ull perquè no s'hi veia, jo sempre reia. Em diu ratolí, caragol i princeseta, suposo que quan tingui trenta anys m'ho continuarà dient. S'emociona fàcilment amb cançons i películes, jo de petita li deia que si estava plorant..ell em deia; -No filla, esque m'emociono. I somreia i jo em tranquilitzava.
És el meu pare, i avui, dia 1 de juny, un dia qualsevol, li he volgut escriure això. Perquè una vegada més m'ha regalat tota l'ajuda, i m'ha convençut de que puc ser el que jo vulgui.
Gràcies papa.

No hay comentarios:

Publicar un comentario