martes, 27 de abril de 2010

Línia vermella. Encara queda un minut i mig perquè la pila de ferro entri lliscant per la via. De petita el meu pare i jo jugàvem a que era un drac, que s'acostava fins que vèiem els ulls encesos dins el túnel i llavors, un cop allà, es menjava a tots els que hi havia a l'andana. Ara simplement, lluny de tants contes de nens, entro a dins com una passatgera més. Em recolzo a una barana i observo la gent. M'encanta fer-ho. A més, a aquestes hores sempre m'hi trobo les mateixes persones. Està la noia del fons, que sembla molt reservada, porta ulleres, però sembla que les porti per amagar-se d'aquest món hostil. Desprès està aquell noi tan guapo, aquell que m'ha fet enrogir tantes vegades; trobant la meva mirada perduda entre els seus cabells o robant-me un somriure d'adolescència madura. Assegut a una cadira tenim al nen rosset que dona la mà a la seva mare. S'ho mira tot amb expectació, i mou els peus que es gronxen des d'adalt de la cadira. Els seus ulls denoten pura innocència, i la maneta ben aferrada a la mà de la mare, una tendresa innata. Tothom qui passa pel seu costat li somriu, és encantador. Al meu costat hi ha la noia del llibre, li dic així perquè gairebé cada setmana porta un llibre nou que devora amb entusiasme. Sempre que puc li robo frases al atzar forçant una mica la vista, crec que a vegades se’n adona, però mai sembla molesta. També hi ha un avi al que veig cada dia que em sembla força entranyable. Sempre va molt mudat i duu un ramet de clavells vermells dins una bossa. Cada dia. Moltes vegades he estat a punt de demanar-li on duia els clavells, però no és difícil d'imaginar, hi ha amors que duren a l'eternitat també. I l'home que porta una carpeta plena de fulls, sempre va molt estressat i mort de calor perquè no es treu la jaqueta, només de veure'l m'agobio... I totes les altres persones, els milers de persones que passen cada dia pel metro de Barcelona, les seves il•lusions i les seves pors, totes juntes en un vagó que fa olor a casa tancada. "Pròxima parada: Urgell" -He de baixar- Camino per l'andana mentre veig com s'allunya el drac de ferro. A dins porta vides. Porta els pensaments de la noia del fons, que es mira el món rere unes ulleres que fan l’utilitat d'un escut de cavaller. Porta el somriure d'un noi que em torna el cor més vermell durant una estona. Porta la curiositat d'una personeta a la que encara no li arriben els peus a terra i la infinita tendresa d'una mare orgullosa del que ha creat. També porta a una enamorada de les paraules que creen relats, potser una futura escriptora. Un home gran que regala flors a l'amor de la seva vida, per sempre. I un home menys vell d'aspecte però més atrafegat d'esperit que el dia que perdi la carpeta segur que comença a somriure els dilluns al matí. Obro les portetes de ferro i ja, sentint aquell aire fred que a l'hivern em glaça les orelles, començo a pujar les escales cap a l'exterior. El soroll de la Barcelona més cèntrica fa que m'oblidi de totes aquestes coses, de les persones del metro i de les vides paral•leles a la meva. És abrumador. A Barcelona sóm 1.615.908 habitants. 1.615.908 de somnis, de somriures, de pors, d'inseguretats, de holes i adeus amb la mirada. Crec que molt poca gent es conscient del que això significa. Molt poca gent arriba a entendre que vivim rodejats de símils nostres que no tenen res a veure amb nosaltres, però que alhora, comparteixen tots els sentiments que vivim cada dia. Les persones no ens parem a mirar-nos a la cara, passem de llarg, atrafegats, gairebé fugim per no distreure'ns mai de res. Això és la metròpoli, un anar i venir de persones indiferents. De mirades mal trobades i de cops mai disculpats. I tot i així, m'encanta la meva metròpoli. M'encanta entrar al metro i poder imaginar-me un món de vides que no són la meva, inventar històries i pensar que algun dia escriuré sobre tots ells. Que els hi donaré un nom i una personalitat, que ja no seran simples desconeguts que un dia el drac es va menjar. Seran persones que van mirar-me un dia al metro.

1 comentario:

  1. M'encanta... Penso el mateix cada cop que viatjo al metro

    ResponderEliminar