Somnis

...I em vaig quedar parada, estacionada durant hores al mateix lloc. No entenia res del que veia, milers de mans que es deixaven anar alhora, crits de pànic, cops violents per fugir d'alla. I jo al mig de tot, sense saber que fer ni cap a on anar. Aterrada i més vulnerable que mai. Sentía un buit al cor tan gran i tan profund que ni els crits tenien so dins d'aquell descontrol. Recordo que buscava una sortida però ningú no m'ajudava a trobar-la. Llavors començava a ploure, i amb l'aigua tot era molt menys clar...Pum! Un tret. I de sobte jo sola. Sense ningú. Inmersa en la foscor d'una nit tancada, sense estrelles ni lluna. L'angoixa cada vegada era més gran i les ganes de plorar més evidents.
Llavors he obert els ulls. M'he adonat que estava a la mateixa habitació de sempre, al llit de sempre. Sense trets, ni crits, ni plors..I sense tu, això és el que més por m'ha fet de tot.